24 d’agost del 2011

La insurrecció de la subclasse anglesa

Article de Takis Fotopoulos, publicat originalment a The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 7, No. 2 (Summer 2011).
-
Introducció: el significat del terme “subclasse”

L'aixecament espontani de la “subclasse” britànica va ser, per suposat, fàcilment aixafat per l'enorme força que l'Estat va acumular contra aquest, il·lustrant una vegada més una de les principals lliçons de la història: que els aixecaments espontanis mai poden enderrocar un sistema socioeconòmic (encara que sí el seu personal polític) si no estan recolzats per un moviment polític organitzat amb el seu propi projecte antisistèmic, la seva pròpia visió de la societat futura i una estratègia de transició per a passar d'aquí a allà.

No obstant, és important valorar la importància d'aquesta insurrecció –que no és la primera (veure, per exemple, les insurreccions similars a França[1] i Grècia[2] fa un parell d'anys) ni serà, per suposat, l'última, com reconeix fins i tot una revista sistèmica com Spiegel[3]- i, en el procés, intentar interpretar les seves causes i efectes. De fet, totes aquestes insurreccions per part del que podem anomenar la “subclasse” representen, en la meva opinió, la tardana reacció de les principals víctimes de la globalització neoliberal i particularment d'aquelles que encara no han estat integrades a aquesta, malgrat els bons esforços de l'esquerra reformista, o el que jo denomino “l'esquerra” degenerada[4].


Però, primer, és necessari aclarir el significat de “subclasse”, ja que aquí, òbviament, no és un terme utilitzat en el sentit pejoratiu habitual de “pobres” o “Lumpen” (proletariat) –el significat que veiem tan sovint en els diferents anàlisis dels mitjans de comunicació sistèmics. En canvi, hauríem d'entendre per “subclasse” les víctimes per excel·lència de la globalització neoliberal, és a dir, els aturats i els marginats, aquells qui viuen a prop del nivell de subsistència i particularment els joves sense futur: en una paraula, els sans culottes d'avui, que no pertanyen a cap de les classes socials establertes ja que no han estat integrats (encara) al sistema social de l'economia de mercat internacionalitzada i el seu complement polític, la “democràcia” representativa –a diferència de la classe treballadora, per exemple, que ha estat integrada a aquest en diversos graus. Així doncs, la subclasse és molt perillosa per a les elits, no perquè pugui enderrocar el sistema sinó perquè les força a contraatacar inevitablement per a aixafar les seves freqüents insurreccions, posant així de manifest la vertadera naturalesa del que es fa passar per “democràcia” avui en dia –un sistema polític basat en última instància en la violència física per a reproduir la violència econòmica sobre la qual està fundat. A més, la reacció de les elits podria portar altres grups socials que actualment només estan parcialment integrats al sistema (persones d'ingressos baixos, treballadors temporals o a temps parcial, etc.) a participar en les insurreccions del futur i/o –encara pitjor per a les elits- a organitzar-se “des de baix” amb l'objectiu de superar els sindicats i partits controlats pel sistema i crear un moviment antisistèmic.

Les insurreccions del futur, si estan motivades per un projecte antisistèmic com el projecte de la Democràcia Inclusiva, podrien a la vegada establir les condicions per a una societat futura amb una distribució igualitària de totes les formes de poder, és a dir, sense relacions o estructures de poder –la causa última de cada aspecte de la crisi multidimensional actual[5].

La “criminalitat” dels insurrectes enfront la criminalitat real de les elits

La insurrecció de la subclasse britànica va ser considerada per tot l'establishment britànic i els seus seguidors –la classe burgesa i, particularment, la petita burgesia- com un cas de “pura criminalitat”. En altres paraules, els veritables criminals de les elits polítiques, econòmiques i culturals han condemnat les víctimes de la seva pròpia criminalitat i han estat demanant i prenent el pitjor tipus de venjança contra elles per rebel·lar-se contra un sistema que ha estat destruint les seves vides des del dia que van néixer. Per descomptat, això no és sorprenent considerant que, al llarg de la història, les elits dirigents i els grups socials privilegiats han etiquetat les persones que s'han rebel·lat contra elles com a criminals, des de les revolucions francesa i russa fins a les guerres civils espanyola i grega. Així:
  • tot el sistema polític britànic, és a dir, els criminals de guerra del Partit Laborista que no van vacil·lar en destruir el poble iraquià[6], entre d'altres, o els corresponents criminals del Partit Conservador, que de manera similar es van mostrar entusiastes en destruir el poble libi[7] –essent l'objectiu, en ambdós casos, integrar completament els respectius països rics en petroli a l'economia de mercat internacionalitzada- van jugar un paper primordial en crear una histèria tremenda contra la subclasse, presumiblement perquè haurien d'estar contents amb la seva sort! Això, malgrat el fet que, sota l'actual parodia de democràcia anomenada “democràcia” representativa, la subclasse no té cap manera efectiva d'expressar el seu descontentament, atès que els dos partits principals succeint-se l'un a l'altre al poder implementen exactament el mateix tipus de polítiques (amb variacions mínimes), és a dir, les que la globalització neoliberal requereix;

  •  els veritables criminals econòmics (banquers, financers, etc.) que van crear la crisi financera de 2007-08, així com l'actual recessió[8] sota la qual els Estats van intervenir per salvar la banca privada a costa de la despesa social i les restes de l'Estat del benestar (mentre els beneficis de les elits econòmiques i les primes dels banquers i altres han continuat incrementant-se), ara es tornen contra els lladres de pacotilla que han estat robant per a satisfer les necessitats que el propi sistema ha creat. Els actuals “Misérables” són tractats de “criminals” i conseqüentment són condemnats a llargues penes de presó per part d'un sistema econòmic que no dóna a cada ciutadà els mitjans per a satisfer les necessitats que crea sinó que, en canvi, privilegia uns i condemna uns altres a una vida de simple supervivència i anomia, no per culpa seva o dels seus pares;
  • el paper dels mitjans de comunicació de masses sistèmics (que ja han estat conquerits per enormes conglomerats financers[9]), que, com és ben sabut, juguen un paper important en promoure les guerres criminals de les elits polítiques i la necessitat de mesures “d'austeritat” que colpegen durament els grups de baixos ingressos –suposadament per “salvar l'economia”. No és estrany que avui tots els mitjans de comunicació sistèmics promoguin de forma massiva l'argument que les insurreccions representen “pura criminalitat”, mentre que les seves veritables causes sistèmiques no són ni mencionades i fins i tot els mitjans més liberals només remarquen les conseqüències de la globalització neoliberal (en termes de retallades en la despesa social o en efectius policials!) i mai la pròpia globalització neoliberal!

Així que no hi ha sorpreses, encara que la menyspreable posició del Partit Laborista mostra fins a quin punt aquest partit ex-socialdemòcrata s'ha desplaçat cap al social-feixisme.[10] No és sorprenent que fins i tot un diari liberal com l'Independent necessités recalcar en un article principal que:

Menys predictible, potser, va ser la pràctica unanimitat posada en escena al Parlament el dijous, on els parlamentaris de tots els partits van competir per identificar un malestar que deriva, segons ells, d'una destructiva laxitud moral que domina Gran Bretanya. Als pares, a l'educació i a la policia, un consens entre partits els va demanar disciplina, duresa i restabliment i imposició de límits.[11]

No obstant, el que va ser encara més sorprenent va ser la postura de “neutralitat”, si no de “tolerància”, mostrada pels sindicats i la classe treballadora en general vers aquesta posició del Partit Laborista i la tendència relacionada de la societat britànica cap al ple totalitarisme, el qual és promogut per l'establishment britànic. Particularment quan aquest establishment, no satisfet amb els arrestos massius de milers de membres de la subclasse que van prendre part en la insurrecció i l'esperada imposició de les sentències de presó més dures possibles a la majoria d'ells per part del sistema de justícia burgès (creant la necessitat d'encara més presons per a allotjar-los i seguint fidelment l'exemple d'Estats Units, la nació amb la taxa d'empresonaments més alta al món[12]), han procedit ara a imposar càstigs socials, a més dels durs càstigs ja imposats, que inclouen la privació del dret de les famílies dels insurgents a l'habitatge social, deixant-les sense llar una altra vegada![13] Sens dubte, “Els Misérables” del segle XVIII s'està repetint amb venjança a començaments del segle XXI![14]

El moviment “de les places” i el retorn de les insurreccions tradicionals amb venjança

Malgrat tot, la insurrecció de la “subclasse” anglesa també ha revelat un fet de gran importància pel que fa a la resistència a la globalització neoliberal capitalista. En els darrers sis mesos aproximadament, “l'esquerra” degenerada ha estat promovent sistemàticament la visió desorientadora que les manifestacions pacífiques com les dels indignats a Espanya o els aganaktismenoi a Grècia[15] representen un nou despuntar del radicalisme social que podria fins i tot conduir a l'enderrocament de la globalització neoliberal, similar a l'enderrocament dels règims tunisenc i egipci.

No obstant, aquesta és una visió dels fets totalment distorsionada, dissenyada per a justificar la integració, en un inici, dels pobles tunisenc i egipci al nou ordre mundial de la globalització neoliberal i la “democràcia” representativa[16] a través del seu alliberament dels règims tirànics i, actualment, la similar integració dels pobles espanyol i grec a través de l'esforç sistemàtic de “l'esquerra” per desactivar la granada que representa l'atur massiu i la pobresa que comporta la seva integració al nou ordre mundial. Sens dubte, el moviment de les places en el marc de la “primavera àrab” no té res a veure amb enderrocar el sistema en si mateix, ja que l'enemic principal d'aquest moviment va ser només una versió tirànica del sistema i els pobles d'aquests països encara aspiren a la “democràcia” representativa, atès que mai l'han experimentat realment. En altres paraules, l'enderrocament de Mubakak i Ben Alí (amb l'ajuda decisiva dels exèrcits egipci i tunisenc que estan completament controlats per l'elit internacional) va ser exactament possible perquè els interessos de les elits estrangeres i locals van coincidir amb els dels manifestants a les places. D'altra banda, els pobles d'Espanya i Grècia estan directa o indirectament contra la globalització neoliberal en sí mateixa, i per tant qualsevol intent d'enganyar-los amb el reemplaçament dels pseudo-socialistes, Papandreou i Zapatero, per altres membres del personal polític del sistema està condemnat al fracàs, a causa de la llarga experiència de “democràcia” representativa que aquests pobles han tingut.

La insurrecció de la subclasse britànica, no obstant, ha mostrat clarament que les persones desesperades estan recorrent una altra vegada a formes de rebel·lió històriques. La raó d'això és que saben perfectament que aquests aixecaments mai poden ser ignorats per les elits, com sí poden ser-ho les manifestacions pacífiques a les places –que són alabades per les elits i els mitjans de comunicació sistèmics i que ara fins i tot inclouen la manifestació pacífica de la classe mitja israeliana sionista “progressista” al Boulevard Rothschild del centre de Tel Aviv[17], ignorant (per descomptat!) fins i tot els drets fonamentals, no només dels palestins, sinó també dels àrabs-israelans que constitueixen el 20% de la població d'Israel. Tal alabança de les elits i els seus mitjans cap aquestes manifestacions pacífiques no és sorprenent atès que, com hem vist anteriorment, els aixecaments són molt més perjudicials per elles del que les manifestacions pacífiques a les places podran ser-ho mai.

Com pot ser enderrocada la globalització neoliberal?

És la violència econòmica la que va empènyer la subclasse anglesa a la violència física i al saqueig en l'era de la globalització neoliberal, atès que la seva ràbia, indirectament sinó directament, tenia com a objectiu la terrible desigualtat creada per la globalització capitalista. Una desigualtat que actualment a Gran Bretanya ha assumit dimensions victorianes, com va mostrar un informe recent segons el qual la riquesa domèstica (incloent cotxes i altres possessions) del 10% de la població més rica és 100 vegades més elevada que la riquesa del 10% més pobre![18] Els membres de la subclasse perceben correctament –encara que sovint inconscientment- la naturalesa de la globalització neoliberal, que és resumida amb precisió per Charles Moore, l'editor de High Tory, abans Daily Telegraph, i biògraf oficial de la baronessa Thatcher:[19]

Els rics dirigeixen un sistema global que els permet acumular capital i pagar el preu més baix possible pel treball. La llibertat resultant només s'aplica a ells. La majoria simplement ha de treballar més durament, en condicions d'inseguretat creixent, per enriquir la minoria.

En altres paraules, la subclasse s'adona implícitament que l'enderrocament de la globalització capitalista neoliberal no és una qüestió d'enderrocar uns malvats conspiradors i les seves catastròfiques polítiques que, suposadament, reflecteixen simplement algun “dogma” criminal basat en una nova “estratègia” capitalista, sinó que és una qüestió d'enderrocar el propi sistema de l'economia de mercat, les dinàmiques de la qual han portat inevitablement a la globalització actual! Així que la globalització neoliberal no és conseqüència ni d'una conspiració ni d'algun dogma adoptat per economistes i polítics “dolents”, com afirma enganyosament l'esquerra reformista a través de canals com el best-seller de Naomi Klein[20], proposant una “teoria” de la conspiració sobre la globalització neoliberal, que és intensament promoguda pels mitjans de comunicació sistèmics i que (no per casualitat!) va guanyar el premi sistèmic Warwick Prize for Writing (2008-09). En canvi, es pot mostrar que la globalització neoliberal és el resultat de les dinàmiques de l'economia de mercat capitalista, la qual és ara institucionalitzada a escala global per l'elit transnacional, ja sigui “pacíficament”, a través de les institucions internacionals que controla (l'FMI, el Banc Mundial, la UE, etc.), o a la força (Iraq, Afganistan, Líbia), amb l'objectiu obvi d'integrar tots els països a l'economia de mercat internacionalitzada. Així doncs, contràriament a aquestes visions absolutament ingènues (si no també perillosament desorientadores), com he intentat mostrar en altres llocs[21], la globalització és un fenomen SISTÈMIC i només pot ser revertida amb l'enderrocament de les institucions sobre les quals es fonamenta –particularment els mercats oberts i “liberalitzats” de capital, treball, béns i serveis (les “quatre llibertats”, com són eufemísticament denominades al Tractat de Maastricht en el qual es basa la UE!).

Això, alhora, només pot succeir quan l'economia de mercat capitalista sigui substituïda per un nou sistema d'assignació dels recursos que no estigui basat ni en l'economia de mercat ni en la planificació central, les quals han fracassat històricament. En comptes d'això, hauria d'estar basat en una democràcia econòmica, com a part d'una democràcia inclusiva en la qual les assemblees de ciutadans determinarien l'assignació de l'escassetat de recursos d'una manera que assegurés tant la satisfacció de les necessitats bàsiques de tots els ciutadans segons la necessitat com la de les seves necessitats no-bàsiques segons el principi de llibertat d'elecció[22].

La conclusió òbvia és que el primer pas cap a tal societat és la ruptura dels vincles econòmics de cada país amb l'economia de mercat internacional i la creació de les condicions prèvies necessàries per a una economia auto-dependent (que no autàrquica!) que dependria bàsicament dels recursos econòmics autòctons per a satisfer les necessitats del seu propi poble, mentre participaria en relacions bilaterals o multilaterals (dins d'una unió econòmica de països amb nivells de desenvolupament econòmic similars) per a satisfer aquelles necessitats que no es poguessin cobrir localment. Això no és localisme, per descomptat, sinó un nou internacionalisme genuí basat en els principis de solidaritat i autonomia col·lectiva, i no en l'individualisme i la cobdícia pels beneficis, com en l'actualitat[23]. Són les confederacions de democràcies inclusives auto-dependents les que podrien realment enderrocar l'actual sistema catastròfic de globalització neoliberal i conduir a una nova societat internacional basada en l'autodeterminació, la qual cosa implicaria la desaparició de l'explotació, la pobresa, l'atur massiu o les guerres per imposar el poder de les elits transnacionals o locals.


[1] T. Fotopoulos, “France: The revolt of the victims of neoliberal globalisation”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 2, No. 4, (November 2006).
[2] T. Fotopoulos, “A systemic crisis in Greece”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 5, No. 2, (Spring 2009)
[3] SPIEGEL ONLINE Staff, “Flash Points Across the Continent”, SPIEGEL, 12/08/2011.
[4] Veure la part II del meu artícle llarg sobre Líbia, “The role of the degenerate 'Left'”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 7, No.1, (Winter-Spring 2011).
[5] T. Fotopoulos, Hacia una democracia inclusiva (1997); veure també La crisis multidimensional y la Democracia Inclusiva (2005).
[6] T. Fotopoulos, “Iraq: the new criminal "war" of the transnational elite”, Democracy & Nature, Vol.9, No. 2, (July 2003).
[7] T. Fotopoulos, “The pseudo-revolution in Libya and the Degenerate 'Left'”, parts I i II, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 7, No. 1 (Winter-Spring 2011)
[8] T. Fotopoulos, “The 'new world order' hype and the new version of social-liberalism”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 5, No. 2, (Spring 2009);
i “The myths about the economic crisis, the reformist Left and economic democracy,” The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 4, No. 4, (October 2008).
[9] T. Fotopoulos, “The conquest of speech by media conglomerates”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 4, No.2, (April 2008).
[10] T. Fotopoulos, “From Social-Democracy to Social-Fascism” The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 2, No. 4, (November 2006).
[11] Artícle principal “Liberalism has improved Britain – its defenders must speak up”, Independent, 11/8/2011.
[12] Veure The Sentencing Project, “U.S. PRISON POPULATIONS – TRENDS AND IMPLICATIONS “ (May 2003).
[13] Alistair Keely, “Councils set to evict rioters” i Kevin Rawlinson i Genevieve Roberts, “Mother of man arrested in riots is served with eviction notice”, Independent, 11/8/2011.
[14] Veure, per exemple, Matt Blake, “On the rap sheet: 'looter' who pocketed £1, and a suspect caught with an empty box”, Independent, 11/8/2011.
[15] T. Fotopoulos, “Greece: The myth of the revival of classical democracy in Athens”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 7, No. 1, (April 2011).
[16] T. Fotopoulos, “The pseudo-revolution in Libya and the Degenerate 'Left'”, partes I y II, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 7, No. 1 (Winter-Spring 2011).
[17] Tobias Buck, “Israel’s middle-class revolt hits fresh peak”, Financial Times, 12/8/2011.
[18] National Equality Panel Report (John Hill’s Report), An Anatomy of Economic Inequality in the UK, (2010); veure també l'informe de Amelia Gentleman “Unequal Britain: richest 10% are now 100 times better off than the poorest”, (Guardian, 27/1/2010).
[19] Citat per Stefan Stern (profesor professor of gestión práctica en Cass Business School, London), “Marx was right about change”, Independent, 16/8/2011.
[20] Naomi Klein, La Doctrina del Shock: El auge del capitalismo del desastre (2007) o veure, per exemple, Φώτη Τερζάκη, “Ο νεοφιλελευθερισμός ως έγκλημα κατά της ανθρωπότητας”, (Βιβλιοθήκη, “Ε”, 21/5/2011).
[21] T. Fotopoulos, “Globalisation, the reformist Left and the Anti-Globalisation ‘Movement’”, Democracy & Nature, Vol. 7, No. 2, (July 2001).
[22] T. Fotopoulos, Hacia una democracia inclusiva, capítol 6, o La crisis multidimensional y la Democracia Inclusiva, capítol 14.
[23] T. Fotopoulos, “The Latin-Americanization of Greece and the lessons for the European South”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 6, No. 2/3, (Spring-Summer 2010);
veure també “The transition to an Inclusive Democracy”, The International Journal of Inclusive Democracy, Vol. 6, No. 2/3, (Spring-Summer 2010) o “Estratègies de transició i el projecte de la Democràcia Inclusiva”, Vol. 8, No. 1 (March 2002).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada